Miquel Creus, conegut amb el pseudònim de Miquel Desclot, és un poeta, escriptor i traductor català amb una prolífica trajectòria en el món literari, on també ha escrit sobre música i ha redactat diversos textos per a compositors del país.
Neix a Barcelona un 20 de març de 1952 i es defineix com “un home que creu en la paraula com a fonament de l’ésser humà, justament en una època en què la paraula és objecte d’un menyspreu de dimensions històriques”.
En la seva faceta de traductor, ha anostrat obres clàssiques de Dante, Petrarca (el Cançoner complet), Michelangelo, Shakespeare o Molière, i autors més moderns, com Goethe, Blake, Wordsworth, Müller, Frost, Saba, Cardarelli o Prévert. Paral·lelament, les seves pròpies poesies també han estat traduïdes a diversos idiomes i en la seva àmplia carrera literària ha estat guardonat amb diversos premis, com el Josep Maria de Segarra de traducció teatral, el Premi Crítica Serra d’Or de memòries, i també el de poesia per a infants, el Ciutat de Barcelona de traducció, o el més recent: el Carles Riba de poesia per l’obra “Despertar-me quan no dormo”.
Miquel Desclot és un gran apassionat de la música i la poesia. “L’emoció és el veritable combustible de l’ànima, com el menjar és el combustible de la carcassa. Si volem que l’ànima sobrevisqui a tantes pandèmies, més val que l’alimentem bé”, ha destacat en rebre el recent Premi Carles Riba de poesia (en la recent edició de la 70a Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Català), després de donar les gràcies al seu fill, també escriptor, que el va encoratjar a presentar el llibre.
Des de l’OJC, hem volgut conèixer-lo una mica més a fons i saber què significa per a ell el món de la música.
- Quin paper creu que pot jugar la música a nivell social i educatiu?
La música, com la poesia, obeeix a una profunda necessitat emocional dels humans (les vam descobrir alhora, cantant, quan no sabíem escriure ni havíem inventat encara cap instrument). Per tant, conrear la música és la millor manera de servir aquesta necessitat primordial; i això és educatiu en la mesura que ens porta més enllà del crit elemental i ens permet, doncs, expressar i provocar emocions molt més fondes i complexes.
- Com creu que hauria de ser l’accés a la cultura i també a la música?
Universal. Accedir a la universitat és més car cada dia, i anar al Liceu queda fora de l’abast d’un escriptor autònom com jo, per exemple. La comercialització extrema de la cultura ens porta a una situació nefasta.
- Quin paper té i creu que ha de tenir la cultura en temps de pandèmia?
El mateix que en temps de pau i tranquil·litat: la cultura ens civilitza, tot i que no ens protegeix de la barbàrie (no oblidem que els nazis ploraven d’emoció amb Beethoven o Wagner, mentre al costat assassinaven els seus veïns sense parpellejar). Vull recordar que “cultura” ve de “cultivar”, i que ens cultivem amb la ciència, amb la història, amb la filosofia, amb l’esport, amb l’artesania, amb la tecnologia, i no tan sols amb les arts. En temps de pandèmia, però, les arts tenen l’avantatge que ens alimenten amb l’emoció, el nodriment de l’ànima. Vivaldi o Handel, Carner o Petrarca, són tan emocionants en temps de pau com en temps de tràngol, però en temps de tràngol estem més assedegats d’emoció que en temps de calma.
- En quina modalitat se sent més còmode? Com a escriptor, traductor, professor, etc.?
Sóc escriptor, i em sento particularment còmode escrivint en vers, tot i que no sóc poeta de doll fàcil i abundós, i que també he escrit força en prosa. La traducció és escriptura, senzillament, tan creativa com qualsevol altra; per tant, si tradueixo el que em ve de gust, m’hi sento tan còmode com escrivint les meves coses. Com a professor, vaig tenir molt bones experiències, que recordo amb goig, però a la ratlla dels quaranta vaig abandonar la universitat per dedicar-me de ple a les lletres: un ha de ser conscient de les pròpies forces i no estirar més el braç que la màniga.
- Quines són les seves obres musicals preferides i els compositors/es preferits?
Aquesta és una pregunta de molt mal respondre en poques paraules. Sóc un melòman omnívor des de la primera joventut: m’he entusiasmat amb la música de Guillaume de Machaut, amb els madrigalistes italians i anglesos, amb Monteverdi, amb Couperin, amb Bach (pare i fill, C. P. E.), i alhora amb Schönberg, Bartók, Stravinsky, Gerhard, Xostakóvitx, Messiaen o Ligeti, per dir-ne uns quants. I tinc una flaca pels quatre grans monstres del classicisme vienès: per la intel·ligència, la vivor i l’humor de Haydn, pel geni dramàtic de Mozart, per la voluntat transcendent de Beethoven, pel lirisme estratosfèric de Schubert. Entre els romàntics, en sentit lax, m’engresquen especialment Schumann, Liszt, Brahms o Mahler. Per no parlar de la música clàssica persa, o índia, o japonesa, o del jazz americà…
Si hagués de triar unes quantes obres per a l’illa deserta, moriria en l’intent, com l’ase de Buridan. Però com que no crec que, pels meus pecats, hagi d’acabar en una illa deserta, m’arrisco a triar-ne una desena llarga que m’agradaria posar a la maleta: les cançons de John Dowland, Il combatimento di Tancredi e Clorinda, La passió segons Sant Mateu, Don Giovanni, La creació, els últims quartets i les últimes sonates per a piano de Beethoven, Viatge d’hivern, el quintet amb clarinet de Brahms, La consagració de la primavera i El castell de Barbablava… Però llavors enyoraria furiosament les simfonies i els quartets de Haydn, les simfonies i els concerts de Beethoven, La flauta màgica i els concerts per a piano de Mozart, les últimes simfonies i els últims quartets de Schubert, els lieder de Schumann, les simfonies de Brahms i les de Mahler, els quartets de Bartók i els de Xostakóvitx, les òperes de Janacek i les de Berg… no acabaria mai! Necessitaria tot un vaixell per poder-me retirar a l’illa deserta. Però com que no me’l puc pagar, renuncio de bon grat a retirar-me en cap desert.
- L’Orquestra Julià Carbonell té una vocació de servei públic per fer arribar la música a tothom, sense limitacions geogràfiques i socials. Aquest ideari costa sovint que sigui entès. Com lligaria aquesta voluntat amb el que es podria entendre com a “alta cultura”?
No hi pot haver “alta cultura” si no té un suport robust a sota. Si els alemanys tenen la Berliner Philharmoniker, la Staatskapelle de Dresden o la Gewandhausorchester de Leipzig, és perquè les ciutats més petites tenen totes una bona orquestra, un bon conservatori i un bon teatre d’òpera, amb un públic fidel de fa un grapat de generacions. El cim d’una piràmide s’aguanta sobre pisos i pisos de pedra resistent. Em costa de pair que algú pugui no entendre la voluntat de l’orquestra Julià Carbonell de contribuir a aixecar els fonaments que algun dia haurien de sostenir una piràmide.
- Quina és la seva valoració cultural i social del paper de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida?
Com acabo de dir, aquesta feina de la vostra orquestra és fonamental per aixecar una cultura que pugui arribar ben amunt. I, a més, em consta que ho fa sense caure en la rutina dels camins fressats. Recordo que ja fa uns anys vaig escriure un article sobre l’audàcia d’un programa de l’orquestra, amb música simfònica anglesa, que ja haurien volgut sentir a Barcelona els melòmans més desperts.
- Què creu que podem extreure a nivell cultural i social d’aquesta pandèmia per a les noves generacions?
M’agradaria que en sortíssim amb una consciència aguda de la fragilitat de la nostra espècie, i amb la humilitat d’acceptar la provisionalitat del nostre pas pel planeta (els dinosaures també es devien creure immortals, oi?). Això ens hauria de fer més respectuosos. Però sóc escèptic, eh? La humanitat, històricament, no ha après dels errors. L’extinció final ens agafarà fent cara d’enze, com si ho veiés.
