En aquestes dates de fred, dubtes i incerteses però també de Festes, esperança i alegria us fem a mans una nova edició de la nostra Publicació Digital, tot fent-vos arribar a tots i totes els millors desitjos de l’Orquestra per al Nou Any.

Arnau Tordera és un artista polifacètic format a l’Escola Superior de Música de Catalunya i al Taller de Músics de Barcelona i llicenciat en Filosofia per la UAB.
 
És cantant, guitarrista i compositor del grup de música moderna «Obeses» amb el qual ha publicat cinc discos, ha estrenat un concert simfònic amb la Banda Municipal de Barcelona i cor a L’Auditori de Barcelona, un concert per a Cobla i cor mixt estrenat al festival «Amb so de cobla», pel qual se li va concedir el Premi Rotllana 2019,  i va compondre i protagonitzar l’òpera-rock «Verdaguer, ombres i maduixes».
 
El 2018 va guanyar el premi «Teresa Rebull» que atorga la Fira Mediterrània al millor projecte de producció musical en cultura popular i tradicional gràcies al projecte «Les cançons seran sempre nostres». És autor de la cantata infantil «La màquina del temps» el projecte conjunt del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya durant l’any 2019, editat en disc i partitura i Premi Josep Anselm Clavé del Cant Coral al millor espectacle del 2019.
 
En el terreny compositiu ha rebut encàrrecs de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, Vespres d’Arnadí, el Cor de Cambra del Palau de la Música o el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados. En aquests moments està immers en el procés de composició de l’òpera comunitària “La Gata Perduda” que s’estrenarà el proper més d’octubre dins de la Temporada operística 22-23 del Gran Teatre del Liceu. Les seves obres s’han interpretat a L’Auditori de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu o al Palau de la Música Catalana, entre d’altres.
 
Ha col·laborat amb TV3, Rac 1 i Catalunya Ràdio en diversos programes de divulgació musical.

• Què és la música per Arnau Tordera?

Crec que és una de les preguntes més complicades de respondre, especialment per un músic. No tinc una conclusió clara, tot i que dedico bona part del meu temps a trobar-la. Crec, amb això, que la música preserva en si mateixa un enigma, un fet inexplicable, i és justament aquesta singularitat el que ens genera una atracció i un magnetisme fora de tota raó. En aquest sentit, considero que tota la carrera d’un músic, o d’un melòman, pot resumir-se en la tasca contínua de desxifrar un enigma que, com un regal meravellós, no té cap resolució possible.

• Veus barreres o punts d’inspiració entre estils musicals diversos?

Sempre procuro veure oportunitats. És innegable que el món musical està molt fragmentat a partir de les tradicions d’on provenen els gèneres o els estils, per interessos comercials i també, cal recordar-ho, per qüestions de naturalesa classista. Això es manifesta de diverses maneres: auditoris, sales o bars musicals on s’hi programa només un tipus de música, festivals que estan encarats a un gènere concret, emissores que potencien només un determinat estil, etc. Però també en els processos d’aprenentatge de la música, l’academització de la música ha tendit a fragmentar el coneixement posant noms diferents a les mateixes coses per tal d’erigir un decàleg propi per diferenciar-se dels altres. En aquest sentit, mai m’he sentit còmode mantenint-me dins un àmbit musical concret, o potser, dit de manera més encertada, on he trobat el confort ha estat precisament caminant entre aquestes fronteres aparents. El concepte de construir ponts crec que és prou gràfic per explicar-ho.

• Arnau Tordera és compositor, arranjador i intèrpret. En quina d’aquestes modalitats et sents més còmode?

El cert és que per mi no són disciplines independents, sinó que formen part d’una manera de comprendre el fet artístic general. L’artista contemporani gairebé està obligat a dominar el nombre més elevat de ‘pals’ possibles. I no només en el terreny musical, també calen nocions d’edició de fotos, de vídeos, gestió de xarxes, coneixements sobre programació, capacitat d’elaborar un discurs sòlid a les entrevistes i un llarg etcètera. Són peculiaritats del nostre temps que ens poden agradar més o menys però són indispensables per tirar endavant un projecte musical en la contemporaneïtat. Gaudeixo profundament creant, imaginant i elaborant la meva música, que també instrumento jo, atès que ho considero una part essencial de la creació. I la qüestió interpretativa també m’aporta aquest fet inigualable de contacte amb el públic, una experiència única. Per altra banda, també em meravella quan ‘simplement’ soc compositor i són altres músics els qui interpreten les meves partitures. No renunciaria a cap d’aquestes opcions perquè totes m’aporten una vivència de la música exclusiva.

• Els teus estudis de filosofia, t’han ajudat a donar un punt de vista diferent a la teva música o a la teva interpretació?

Sens dubte ha nodrit i fonamentat la meva manera de crear música. Hi ha molts mètodes per crear música, tots vàlids, interessants i de naturaleses ben diverses. En el meu cas he encaminat la meva tècnica compositiva a través d’un mètode que potencia la imaginació, una facultat humana sense límit i que no es veu afectada pel domini tècnic de la disciplina. Per sintetitzar-ho, jo sempre parteixo d’una idea d’experiència estètica, per tant, la gestació primària de l’obra és intel·lectual més que sonora. Idealitzo aquesta idea d’experiència estètica, la treballo i a cultivo en l’abstracció mental, sense límits, i és quan ja ha pres una definició més concreta i precisa que em disposo a traslladar-la al món sensible tot convertint-la en una peça que es pugui escoltar. La primera part de tot aquest procés, aquella que es manifesta en el terreny intel·lectual, la dec a la riquesa filosòfica, la segona part del procés, el fet de transformar la idea en peça musical, l’he cultivat a través de l’aprenentatge de les diverses tècniques compositives.

• Hem d’apropar la música clàssica a les noves generacions o les noves generacions a la música clàssica?

Personalment, penso que hem de potenciar l’educació musical de la societat en tots els seus estrats. Això passa, naturalment, per dignificar l’aprenentatge musical que s’imparteix a les escoles convencionals, que és aquell al qual té accés tothom, però també per exigir als mitjans (generalistes o especialitzats) un rigor incontestable atesa la responsabilitat que com a societat els hi hem cedit. Soc del parer, perquè ho he viscut en la pròpia experiència, que el desenvolupament d’un coneixement musical, d’un gust i d’un criteri, acaben derivant de manera inevitable cap a una inclinació i una capacitat de valorar allò que anomenem ‘música clàssica’, tot i que per descomptat això no exclou altres músiques. Quan parlem de la ‘música clàssica’ estem parlant en termes abstractes perquè aquest concepte, tal com el projectem, no designa res concret. Hem de prendre consciència que ens estem referint, al cap i a la fi, a la pròpia història de la música, al desenvolupament d’aquesta disciplina al llarg dels segles i, sobretot, a aquella música que s’ha anat preservant al llarg de la història, ja sigui pel seu valor musical, per la capacitat d’interpel·lar la societat o per altres qüestions que se m’escapen. Em refereixo al fet que quan interpretem o escoltem aquestes obres el que estem fent és relacionar-nos amb la nostra pròpia història, estem donant un sentit a l’existència col·lectiva de la humanitat. En definitiva, cultivem la societat i la societat valorarà el llegat que la història li ha deixat.

• L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida és un projecte pensat des de i per a les comarques, especialment lleidatanes. Quina visió té del gaudi i de l’oferta cultural a les comarques un artista resident a Osona!

Tirar endavant un projecte d’aquest tipus és una tasca encomiable. Només aquells qui no vivim a la capital del país sabem de primera mà fins a quin extrem s’han anat centralitzant totes les oportunitats que ofereix l’esfera musical. I en això em refereixo, per descomptat, a oportunitats d’àmbit amateur o professional, però també com a públic. Lluitar contra aquesta malaurada circumstància, tot aportant alternatives de qualitat que excel·leixin en els seus propòsits, és un imperatiu moral per tots aquells artistes que no ens hem sotmès a la ‘tirania’ barcelonina. És un gest de resistència que té com a voluntat final la de generar una societat més equitativa, més rica i diversificada. Una societat millor. 

L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida us dona la benvinguda al nou any amb el Preludi 22, un programa dedicat a la música de ball simfònica.

Veure programa

La Julià Carbonell impulsa, de nou, un dels seus projectes pedagògics estrella a través del qual dona l’oportunitat de tocar amb l’Orquestra a joves talents lleidatans

L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida torna a organitzar un dels seus projectes estrella: l’Acadèmia OJC.

Es tracta d’una important iniciativa pedagògica a través de la qual l’Orquestra dona l’oportunitat a joves talents estudiants de música de compartir formació, actuacions i escenari al costat dels músics professionals de l’OJC.

Aquest projecte està destinat als estudiants vinculats als Centres Musicals de Grau Mitjà de les Terres de Lleida. L’objectiu és facilitar l’aproximació i el contacte amb una orquestra professional a tots aquells que estan assolint ja nivells d’excel·lència i que es plantegen la música d’una manera seriosa i rigorosa o, fins i tot, com una possible opció professional futura.

Els perfils seleccionats de la convocatòria Acadèmia OJC – 2022 pertanyen a aquestes especialitats instrumentals: violí, viola, violoncel, contrabaix, flauta, oboè, clarinet, trompa, trompeta i percussió.

Els alumnes seleccionats participaran en diverses jornades d’assaig i el resultat del treball es podrà escoltar el 30 de gener a l’Auditori de Balaguer i el 6 de febrer a l’Auditori Enric Granados de Lleida.  

S’hi interpretarà la Primera Simfonia de Gustav Mahler, una obra monumental dins del repertori simfònic, en un concert que dirigirà el director titular de la nostra orquestra, Alfons Reverté.

Segons Reverté, “amb l’aposta per l’Acadèmia, l’OJC torna a mostrar el seu doble compromís tant amb el territori com amb el fet de donar oportunitats als joves talents musicals de la zona, per tal que tinguin plataformes professionals on poder créixer i professionalitzar-se”.

Mireu en l’apartat «Propers Concerts» la programació.

Aquest any que es commemoren els cinquanta anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides, així com els seixanta anys del seu concert a la Casa Blanca. És un bon moment per explicar alguna anècdota d’aquest referent musical català, que a més va abanderar la fèrria lluita per la pau, la justícia i la llibertat. I malgrat sembli que un músic de la seva talla no podria haver patit mai cap injustícia musical en la seva pròpia pell, no és pas així.

Essent molt jove Pau Casals, va viatjar a Brussel·les amb una carta de recomanació per a François Gevaërt, director del Conservatori de Música de la capital belga. Aquest el derivà a la classe de violoncel, on no fou especialment ben rebut. En aquells temps el Conservatori de Brussel·les era el que tenia més reputació entre els instrumentistes de corda i per ell era tot nou. Després d’haver estat assentat al darrer banc de l’aula on va escoltar alguns dels deixebles del mestre Edouard Jacobs, aquest va dirigir-se a ell amb to burleta, dient “Vous, le petit espagnol, vol tocar alguna cosa?”. I quan Casals s’oferí de manera humil a tocar el que volgués, aquest va replicar tot dient: “Parbleu! Segons sembla aquest petit espanyol ho sap tot. Estem davant algú extraordinari”, mentre els seus deixebles reien i Casals es va posar vermell d’indignació. Acte seguit Jacobs va demanar-li que toqués una de les peces de més dificultat tècnica “Souvenir de Spa”. I encara tingué temps de subratllar-ho dient:  “Ja ho veieu, ho sap tocar tot i amb el primer violoncel que troba”.

El mestre Casals, que ja no podia aguantar més aquella situació, però a la vegada ben segur d’ell mateix, ho interpretà tan bé com sabia. I a mesura que anava tocant s’adonava de la cara de sorpresa dels altres estudiants mentre ell assolia els passatges més endimoniats de manera realment admirable i plens d’expressivitat.. Quan acabà el silenci fou general. Jacobs el feu anar al seu despatx. I una vegada allí li digué: “Contra totes les prescripcions del reglament, li prometo a final de curs el primer premi amb la més alta distinció si vostè entra a treballar a la meva classe”. Però Casals, que havia aguantat estoicament aquell ambient tan negatiu li contestà tot donant una lliçó de modes: “Vostè s’ha burlat de mi i m’ha ridiculitzat davant dels seus deixebles i no vull estar un moment més aquí”.

Una resposta que ja feia intuir el Casals que hem conegut al llarg de la seva història i que sempre ha lluitat pels seus ideals i la dignitat. I sens dubte una gran lliçó.

Ígor Stravinski, gran compositor i emblema de la música avantguardista del segle XX, també dirigia. Però no tothom estava habituat al seu llenguatge i sovint hi havia qui no acceptava de bon grat aquestes obres revolucionàries.

Enric Casals, germà de Pau Casals, explicà que l’Orquestra Pau Casals havia realitzat una sèrie de concerts al Gran Teatre del Liceu i en dos d’aquests el director fou Ígor Stravinski, que presentà un programa monogràfic seu. Si bé era cert que la seva música no deixava indiferents els espectadors, en una ocasió el senyor Vila -primer flauta de l’orquestra-, totalment indignat amb el que havia de tocar i cansat d’aquella música, posà fi al seu assaig. I amb tota la parsimònia possible va posar la seva flauta dins l’estoig, s’aixecà i marxà lentament i en silenci.

El senyor Carles Vidal-Quadras, president de l’orquestra i que estava present a l’assaig es trobà en una d’aquelles situacions on no sabia que fer ni que dir. I totalment pàl·lid, malgrat el seu to de cara sovint era vermellós, es disculpà davant Stravinski, al·legant que el senyor Vila tenia ja una certa edat. Amb un to humorístic i per treure ferro a l’assumpte, el compositor li contestà:

“Estic acostumat a que em deixin orquestres senceres, així que per una sola flauta no passa res!”

El senyor Vidal-Quadras va tornar-se’n mig rient de si mateix, després d’haver patit tant per disculpar una sola flauta.

El compositor català i violinista Eduard Toldrà explicà en una carta al Sr. Manuel Capdevila el que ell definí com “una anècdota innocent”.

“En baixar del tren, tan poc violinista em sentia que vaig abandonar el violí. Quan la locomotora inicià els seus primers esbufecs cap a la frontera, fou quan vaig em vaig recordar del violí. Però ja era tard. Fou necessari donar part del succés al cap de l’estació, i al dia següent el propi cap m’entregà el violí -un Bergonzi-, que retornà condecorat amb un paper groc enganxat on es podia llegir “Portbou-Figueres”. També als violins els agrada córrer aventures. El meu, decididament és un “poca-vergonzi” -tot jugant d’aquesta manera amb el nom del lutier del seu violí, el cèlebre Bergonzi i l’expressió catalana poca-vergonya.

Titulat superior de violí i música de cambra pel Conservatori Superior Municipal de Barcelona sota el mestratge d’Eva Graubin i postgrau al Conservatori del Liceu de Barcelona amb Corrado Bolsi. Mestre diplomat en especialitat musical per la Universitat de Lleida.

Ha estat membre de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i ha col·laborat amb diverses formacions orquestrals com Camerata XXI de Tarragona, Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, Orquestra Ciutat d’Eivissa, GIOrquestra de Girona, entre d’altres.

És membre titular de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida des de la seva creació el 2002, així com del Quartet Prysma, del Trio Ørfeu i del Col·lecitu ”Free’t”, grup d’improvisació lliure a través del llenguatge del Soundpainting.

És professor de violí al Conservatori Professional i Municipal de Música de Lleida.

El Qüestionari Proust

1. El principal tret del meu caràcter?
   El perfeccionisme, m’agrada fer les coses bé i procuro millorar sempre en tots els aspectes de la meva vida.
2. La qualitat que prefereixo en un home?
   La bondat.
3. La qualitat que prefereixo en una dona?
   La bondat, no entenc que hi hagi d’haver cap distinció entre homes i dones.
4. Allò que més estimo en els amics?
   La lleialtat, compartir les coses bones i no tan bones de la vida.
5. El meu principal defecte?
   La impaciència i la tossuderia, però com deia abans, procuro millorar!
6. La meva ocupació preferida?
   M’agrada el que faig, sobretot començar a treballar una peça nova, ja sigui en orquestra, cambra, sol o amb els alumnes. És molt gratificant viure tot el procés de construcció.
7. El meu somni de benestar?
   Que tots tinguem salut, si és així, es poden gaudir tots els moments.
8. Quina fora la meva pitjor desgràcia?
   Veure patir les persones que estimes.
9. Què voldria ser?
   Em costa imaginar no fer de músic, però admiro les persones que tenen talent com a escriptors.
10. On desitjaria viure?
    Seria interessant viure un temps al Japó, sento molta curiositat pels seus costums i la seva cultura.
11. Quin color prefereixo?
    El blau.
12. Quina flor prefereixo?
    La rosa.
13. Quin ocell prefereixo?
    El pardal, cada cop se’n veuen menys.
14. Els meus autors preferits en prosa?
    Em va impactar molt “Incerta Glòria” de Joan Sales.
15. Els poetes preferits?
    Joan Brossa.
16. Els herois de ficció?
    De petit sempre mirava les aventures a l’espai d’en Buck Rogers.
17. Les meves heroïnes de ficció preferides?
    La protagonista de la sèrie “Homeland” , l’agent Carrie Mathison.
18. Els meus compositors predilectes?
    Bach, Beethoven, Brahms i Xostakòvitx.
19. Els pintors predilectes?
    Marià Fortuny, Ramon Casas i Salvador Dalí.
20. Els meus herois de la vida real?
    Totes les persones anònimes que dediquen la seva vida a tenir cura d’altres persones.
21. Les meves heroïnes històriques?
    Rosa Parks, l’activista per l’equiparació dels drets civils entre blancs i negres.
22. Els noms que prefereixo?
    Valentina, el nom de la nostra filla.
23. Què detesto més que res?
    Qualsevol forma de violència.
24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
    Franco i Hitler.
25. Quin fet militar admiro més?
    Cap ni un.
26. Quina reforma admiro més?
    El dret de les dones a votar.
27. Quins dons naturals voldria tenir?
    Admiro les persones que són hàbils pels treballs artesanals manuals i les que són “manetes”.
28. Com m’agradaria morir?
    Dormint i amb la consciència tranquil·la.
29. Estat present del meu esperit?
    En moviment constant.
30. Fets que m’inspiren més indulgència?
    Els motivats per una necessitat extrema, sempre que no comprometin la integritat física de les persones.
31. El meu lema?
    Viu i deixa viure.

GENER

• Dissabte 8 – Preludi 22. Pavelló Ramon Pasqual d’Alcoletge
• Dilluns 17 – OJC a les Aules. ZER Alta Ribagorça
• Dimecres 19 – Un Matí d’Orquestra a la Caparrella
• Diumenge 30 – Festival de Danses. Teatre Municipal de Balaguer

FEBRER

• Diumenge 6 – La Primera de Mahler – Acadèmia OJC. Auditori Enric Granados de Lleida – AJORNAT A LA TARDOR – COVID
• Dimecres 23 – Un Matí d’Orquestra a Juneda
• Diumenge 27 – Els Vents de l’OJC. Església Parroquial d’Anglesola

MARÇ

• Dimecres 2 – Un Matí d’Orquestra a Balaguer
• Dijous 3 – Els Vents de l’OJC. Auditori E. Granados de Lleida