VII FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Laia Puig, violoncel. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Bernat Calvó Puig, Enric Morera i L. van Beethoven. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT. 13 D’ABRIL DE 2017.

Per Santi Riu

En una ciutat de Cervera encara commoguda per la recent mort del jove Jordi Riu –vinculat activament a la vida cultural i musical de la ciutat, i a qui dedicaren el concert tant el paer en cap com la formació orquestral–, el concert simfònic del Festival ens aportà de nou consciència del patrimoni musical català al costat d’una obra universal.

El vigatà Bernat Calvó Puig i Capdevila (1819-1880), que va ser prou reconegut a l’època i deixà un llegat d’unes sis-centes obres, escriví la Simfonia a quatre parts “Homenatge a Beethoven” pràcticament en un mes –de finals de juliol fins a principis de setembre– per presentar-la a un concurs l’any 1877. En no guanyar, l’obra va caure en l’oblit fins que Jordi Piccorelli la va reconstruir i estrenar el 2012. De fet, podríem dir que actualment es troba en una mena de work in progress, per la recerca i posada a punt de materials, i per això se’n pogueren escoltar només els dos primers moviments.

Lluny de trobar-hi un clar estil beethovenià, s’evidencià la influència de Verdi –de fet la música italiana era la que més s’escoltava i agradava a l’època. L’“Allegro moderato” ens aportà una harmonia transparent amb un estil italià proper a una obertura verdiana, mentre que l’“Andante” oferí una harmonia més rica i modulant en un llenguatge personal. L’orquestra en feu una lectura correcta i un punt vital per a una partitura que tampoc té una gran transcendència.

El Concert per a violoncel i orquestra d’Enric Morera fou estrenat el 1917 per Gaspar Cassadó i no ha tingut la continuïtat necessària per poder passar a formar part del repertori habitual. Hi observem un llenguatge viu amb clares influències postromàntiques i una harmonia modulant. Es tracta d’una obra passional, de clar temperament romàntic, imbuïda de lirisme i un punt de grandiloqüència, en què llueix per sobre de tot la figura del solista.

L’“Allegro appassionato” inicial fou conduït per un caràcter efervescent gens llunyà a l’univers schumanià i amb un tractament orquestral força actiu en comparació als altres dos moviments. Un contrastant “Andante” ens acaronà amb una plàcida romança abans de retornar a un clima de convulsió amb l’“Allegro ma non troppo”.

Gran part de l’èxit de la interpretació recaigué en la figura de la solista. I aquí tinguérem la sort de comptar amb una instrumentista que es troba en un moment prou madur per capbussar-se en un profund viatge emocional. Laia Puig realitzà una lectura intensa, extravertida, eloqüent i vigorosa, ben acompanyada per una orquestra que no té un gran paper però que sabé interaccionar perfectament oferint-nos moments emocionants.

Puig explorà i degustà la línia dramàtica que en molts moments ens suggereix Morera, però també una extensa gamma d’emocions que ens conduïren des de l’ambient més fogós fins a la malenconia i el lirisme, a partir d’un bell fraseig i un so càlid però potent.

No sabrem mai què hauria passat si aquest concert hagués caigut en mans de Pau Casals i l’hagués donat a conèixer, però sens dubte l’audició ha estat un bell descobriment. I precisament relacionat amb Pau Casals tinguérem la propina. Un Cant dels ocells tan emotiu com ben declamat a la memòria de Jordi Riu.

Fou l’estiu del 1802 quan Beethoven escriví el famós Testament de Heiligenstad, una carta dirigida als seus germans en la qual es mostrava desesperat per la sordesa incipient que tenia i que no podria guarir. En la carta afirmava que havia pensat en el suïcidi, però que l’art el detingué i l’animà a tirar endavant en aquella desgraciada situació. I en aquest estat, sorprèn trobar-nos una Simfonia op. 36 acabada aquell mateix any, que en lloc de turbulències i angoixes se’ns presenta tan extravertida, brillant i juganera. Es tracta d’una simfonia “lleugera” i que sembla esdevenir-se de les arrels mozartianes.

Alfons Reverté en realitzà una lectura amb uns moviments externs ràpids però sense sobreexcitació, textures clares i bons detalls.

L’OJC executà una pausada introducció abans d’uns contrastants canvis dinàmics en l’“Allegro con brio”, un “Larghetto” de compassos frasejats amb finor, un “Scherzo” de ritmes vius i un “Allegro molto” gairebé humorístic.

En resum, un concert que sabé contraposar el fons de catàleg musical català al costat d’una gran obra universal sense que cap se’n ressentís, i amb unes lectures tan madures com vitals del programa.