Notícia sobre el concert que l’OJC va realitzar a les Borges Blanques.
L’OJC i l’Any Granados
La Julià Carbonell va presentar el passat 5 de novembre la nova temporada de concerts en un assaig obert als mitjans.
Conveni entre la Diputació de Lleida i l’OJC
La Diputació de Lleida i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell van firmar un conveni que li permetrà a l’Orquestra poder programar actuacions a mitjà termini.
Exposicions. Revista Musical Catalana
ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Mateu Ferré, clarinet. Eduard Boleda, viola. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Mozart, Bruch i Mussorgski–Ravel. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 8 DE MARÇ DE 2015.
Per Santi Riu
Arribat a l’Auditori Enric Granados per escoltar el primer concert simfònic de l’orquestra lleidatana aquesta temporada, el primer que em sobtà fou l’exposició temporal instal·lada al vestíbul que ens oferia Eduard Boleda –solista també durant el concert– i titulada “En clau de fang”, que presentava des d’escenes musicals quotidianes fins a personatges d’aquest món als quals podríem posar noms i cognoms en escultures de fang. Una exposició interessant que ens endinsava en el món de l’art abans del concert i d’una nova exposició, la de Mussorgski i els quadres de Hartmann.
L’obertura de La clemenza di Tito, escrita el 1791 pocs mesos abans de la mort de Mozart, és una meravella d’inspiració melòdica i de frescor, que va obrir el concert en una versió amb força que permeté apreciar la bellesa sonora amb prou nitidesa i claredat, amb unes textures no gens pesants i una bona dosi d’humor però també solemnitat i elegància.
A part del Concert per a violí i el Kol Nidrei, poca cosa més coneixem del corpus de Max Bruch, que segueix uns ideals que per l’època eren gairebé anacrònics –pensem que en el moment d’escriure l’opus 88, Stravinsky componia Petruixka.
El Concert per a clarinet, viola i orquestra, en Mi menor, estava dedicat al seu fill Max Felix, que era clarinetista. És una obra clàssica amb una influència clarament mendelssohniana i que conté imaginació, inspiració i bellesa melòdica.
Eduard Boleda n’inicià l’“Andante con moto” amb un recitatiu de so bell però no gens exuberant, que fou contestat pel clarinet colorista i malenconiós de Mateu Ferré i seguit per un diàleg ben compenetrat. El líric “Allegro moderato” ens presentà un llarg duo solista ple de lirisme, sensibilitat i matisos abans de passar a un exigent “Allegro molto” imbuït d’un clima nostàlgic. L’orquestra –que inicià l’acompanyament amb una plantilla gairebé cambrística i va anar augmentant efectius al llarg de l’obra fins a proporcions simfòniques– acompanyà amb tacte, però no sempre aconseguí que ambdós solistes quedessin en primer terme.
Boleda i Ferré estigueren ben compenetrats i saberen extreure color i bellesa d’una obra que s’hauria de conèixer més i que ens recorda per moments el concert per a violí del mateix autor.
Els Quadres d’una exposició és una obra brillant i un model de música programàtica que suposa un repte per a qualsevol formació orquestral. I és que permet el lluïment dels solistes i les seccions, però també en pot deixar al descobert tots els punts dèbils. I això no és poca cosa quan entre els efectius orquestrals comptes amb els membres de l’Acadèmia-OJC –joves instrumentistes lleidatans que treballen i s’afegeixen després a l’orquestra professional per viure aquesta experiència.
L’oient té un regal extra amb els quadres, el gaudi de sentir com la sensible ploma de Ravel agafa unes tonalitats i uns colors realment d’obra mestra en què misteri, bellesa i intensitat van desfilant l’un rere l’altre.
S’inicià la “Promenade” amb una triomfal trompeta de gran brillantor, i després d’un inquietant “Gnom” i un interessant diàleg entre trompa i fustes en el segon passeig, Reverté es recreà en “El vell castell”, tot obtenint una evocadora bellesa sonora, amb una corda suau i un cant nostàlgic de fagot i saxo. I és que la batuta narrativa i extravertida mirà cap a Mussorgski en les grans sonoritats, però també a la sensualitat tímbrica que Ravel suggereix.
Bona paleta de colors en les fustes –especialment l’oboè– en “Tulleries”, amb finor i lleugeresa, o en el dansaire i àgil “Ballet dels pollets”. Tot i que haguéssim desitjat més desafiament, el diàleg entre jueus tingué una bona claredat de textures i donà pas al “Mercat”, un exercici de virtuosisme orquestral i treball entre seccions ben resolta.
Unes “Catacombae” plenes de força i misteri i un fagot que sabé plasmar amb gran ironia la caricatura de “Baba-Yaga” donaren pas a la majestuosa i solemne “Gran Porta de Kíev” amb una sonoritat rica i uns metalls imponents.
Entrevista a Alfons Reverté
Rosa Peroy entrevista al Director de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, Alfons Reverté.
Les Institucions lleidatanes amb l’OJC
Notícies publicades a la premsa relacionades amb el conveni acordat entre la Diputació de Lleida, la Paeria i l’OJC.
Notícies a l’entorn de la roda de premsa (7/02/2015)
El passat dissabte 7 de febrer de 2015, l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida – OJC, al seu espai de treball i gestió de la Caparrella, va presentar les seves properes activitats.
Alfons Reverté, director titular de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida – OJC, va explicar les activitats previstes de l’OJC, amb concerts a Lleida, Barcelona i a la resta del territori.
A continuació trobareu les diferents notícies que van aparèixer en els mitjans.
Les cordes de l’OJC es reivindiquen
L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida fa durant el mes de novembre una petita gira per les terres de Ponent presentant un programa en què la secció de corda és la protagonista. Es tracta d’apropar els concerts de música clàssica a diferents indrets lleidatans i que aquests se sentin seva la formació.
Lleida ha vist en relativament poc temps com l’aflorament de noves formacions –la Jove Orquestra de Ponent i la Banda Simfònica Unió Musical de Lleida– i l’assentament de les existents –l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i la Banda Municipal de Lleida– han dotat de vida l’Auditori Enric Granados.
Durant més de deu anys de vida l’OJC ha donat mostres de la seva vàlua i evolució com a orquestra professional, però els nivells de retallades i potser també el criteri cultural dels diversos governs han fet que aquests darrers anys la formació hagi perdut el protagonisme que hauria de tenir en la vida cultural lleidatana. En una època de preguntes, reflexió i mirada a la política –o la cultural no existeix?– caldria meditar i decidir si la província lleidatana mereix i pot assumir una orquestra simfònica que hauria de militar en una lliga molt superior a l’actual.
El concert del diumenge 9 de novembre passat va ser un passeig per la literatura de l’orquestra de corda, des de la música antiga fins als nostres dies, incloent-hi també la música pop i de cinema. S’inicià amb la Canzona a 4 de Francesco Cavalli –el compositor d’òpera més important junt amb Monteverdi del primer Barroc– que desprengué una retòrica i un encant ric en paleta sonora i emocions. Un repertori que no deixa de fascinar per la seva brillantor i bellesa. Al seu costat, la Sarabanda op. 5 núm. 7 de Corelli ens aportà puresa, equilibri i gust, amb suspensions delicades, textures clares i una matisació potser massa plana.
Fent un salt endavant cap al Classicisme arribà la lleugeresa amb el Divertimento KV 136 de Mozart. Aquesta obra encantadora ens sorprengué amb una frescor i agilitat en l’“Allegro” abans de passar a un “Andante” d’un lirisme relaxant i cloure’s amb un “Presto” d’un humor efervescent. L’orquestra es mostrà en general clara, elegant, plena de caràcter i amb petits punts de contrast sota la direcció d’un Reverté que féu fluir la música de manera natural. S’acabà la primera part amb l’aportació de l’oboè solista de la formació –Encarna Monzó– en el Concert per a oboè, op. 9 núm. 2 d’Albinoni. Al costat d’uns moviments extrems d’un vigor gairebé vivaldià, ens atrapà l’elegància i la deliciosa melodia de l’“Adàgio” –que Albinoni tractà com un recitatiu belcantista–, molt ben cantada per oboè i acompanyada per l’orquestra. Reverté portà la formació amb ductilitat i aconseguint un gran equilibri amb la solista, que afrontà l’obra amb flexibilitat, agilitat, so càlid i una capacitat comunicativa molt convincent.
A la segona part, la Suite de García Gago es reivindicà com una obra d’una gran bellesa i demostrà que l’escriptura tonal encara pot donar obres remarcables. Amb un entramat harmònic interessant i una gran sensibilitat, la suite ens aportà una música fresca, captivadora i per moments malenconiosa, en què la formació orquestral brillà amb evocació i lliurament.
Janáček estava encara molt influït per l’estil romàntic en la seva Suite, i escriví una música que bevia clarament de l’estil de Dvořák. Es tracta d’una obra primerenca en què hi ha un contrast entre seccions molt romàntiques i passatges més lírics. Però és una obra encantadora que ens aporta la guspira del compositor que acabaria esdevenint.
La precisió rítmica de l’orquestra féu que per moments faltés profunditat i intensitat en l’execució –fruit segurament de la primera execució de l’obra. Per contra, l’humor i l’alegria gairebé innocent de Janáček afloraren en un bell i gairebé dansaire “Andante” o en un “Adagio” ple de poesia.
S’acabà el concert amb The best of Abba, que arrencà els aplaudiments de joves i grans per la rítmica trepidant i una propina tan coneguda com la banda sonora de Pirates del Carib féu les delícies del públic assistent.