seu500x300

L’òpera ‘Goyescas’, punt culminant de l’Any Granados

concert-Goyescas-Lleida-01

© Òscar Mirón-SEGRE

GOYESCAS d’Enric Granados. Llibret de Fernando Periquet. Lorena Valero. Marta Infante. Albert Montserrat. Àngel Òdena. Cor Anton Bruckner (Júlia Sesé, directora titular; Xavier Pastrana, director convidat). Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC). Dir. musical: Alfons Reverté. Dir. escènica: Llorenç Corbella i Montse Colomé. LA LLOTJA DE LLEIDA. 7 DE MAIG DE 2017.

Per Santi Riu

Poc després d’un segle de l’estrena, així com de la mort del propi Granados, Lleida es vestia de gala el diumenge dia 7 de maig passat per veure la representació de l’òpera Goyescas en una producció ben lleidatana –des de l’orquestra, els directors escènics, part dels solistes i fins i tot responsables de vestuari o maquillatge– al teatre La Llotja.

Goyescas no ha aconseguit un lloc estable als teatres d’òpera mundials. Podem trobar diverses causes per explicar aquest fet, però potser la principal és que l’òpera parteix d’un material musical exquisit però escrit per a piano i, malgrat que s’hagi adaptat i s’hi hagin afegit les parts vocals, és un repte de grans dimensions inventar-se un llibret sobre el material existent. D’això, se n’encarregà Fernando Periquet sense aconseguir trobar una gran trama.

Pràcticament tota la suite per a piano és present a l’òpera, amb algunes inclusions més, com El Pelele o un famós intermezzo, entre d’altres. L’obra està inspirada en les pintures de Goya i pot arribar a ser un repte escènic, tot i que en aquesta ocasió no fou ben bé així. Si bé l’argument és un triangle amorós situat a Madrid a la darreria del segle XIX i amb un final tràgic, la versió que es pogué veure a la capital del Segrià situava la trama a l’època actual, en un intent d’actualitzar l’obra i transportar-la al Parc de la Mitjana de Lleida. Però del referent de Goya a una visió tan moderna i amb un vestuari bàsicament choni hi ha tant d’espai temporal transcorregut que sorprengué més d’un.

Podem entendre que els recursos econòmics no foren il·limitats per fer la producció, però potser un dels handicaps que no es van resoldre d’entrada fou la coproducció amb altres teatres o bé la venda d’un espectacle que ben poques vegades es pot veure escenificat i en un moment tan important com l’Any Granados. I aquí ens ve una important pregunta a la ment. Com es pot tirar endavant una despesa tan generosa com aquesta per fer-ne una sola funció? La representació, que va tenir en general un bon resultat artístic, mereixeria poder exportar-se almenys arreu del país.

concert-Goyescas-Lleida-02

L’orquestració d’Albert Guinovart que sentírem aconseguí treure densitat orquestral a una primera instrumentació més carregada. I l’OJC, que no està habituada a ser al fossat, oferí un resultat global lloable, especialment al final de l’obra –amb un tercer quadre per moments seductor. La formació orquestral sabé extreure l’idiomatisme de Granados, tot exposant-ne l’elegància, la subtilitat, la poesia i la gràcia quan calgué.

Alfons Reverté aconseguí un bon acompanyament dels solistes per part de l’orquestra, que estigué ben empastada i amb un bon equilibri entre seccions. Això sí, la fascinant i nostàlgica melodia de violoncels de l’intermezzo quedà una mica curta de sonoritat en un moment en què no podien tapar pas a ningú.

El fantàstic Cor Anton Bruckner es mostrà impetuós, ben timbrat i projectat en un paper gens fàcil. Situat curiosament al fossat –fet que va obligar a col·locar ballarins i figurants a escena–, tingué una contundència vocal que per moments excedí l’equilibri de forces.

En el quartet de veus solistes destacà per sobre de tot la força dramàtica. La valenciana Lorena Valero –que substituí finalment la soprano prevista– encarnà la cabdal figura de Rosario mostrant elegància i expressivitat en una veu irregular dins l’ampli registre i difícil paper que demana el compositor. Albert Montserrat va fer un Fernando ben construït i oferí alguns dots dramàtics. Marta Infante es mostrà com una mezzo de veu càlida en el paper de Pepa, amb una gran intensitat, sensibilitat i bella matisació que excel·lí també en els greus. La potent veu d’Àngel Òdena, de colors foscos i timbre suggeridor, sumat al seu estat vocal exultant i a la visceralitat que evidencià com a Paquiro fou sens dubte del millor de la tarda.

Una vetllada sens dubte interessant, que omplí el teatre lleidatà, que ens transportà a un ambient certament romàntic, bo i aportant-hi llum, gràcia i alegria, però també una vessant més fosca i dessolada per moments i en un muntatge plenament de signe lleidatà.

Clogué el concert una selecció d’àries de sarsuela per a major glòria dels solistes i dues danses espanyoles a càrrec del cos de ball.

Alfons Reverté dirigí amb intensitat i aconseguí tirar endavant un projecte gens fàcil però del qual tots els lleidatans poden sentir-se orgullosos i esperar una vida operística més rica.

Comparteix: