granados500x300

L’OJC homenatja Granados

Article publicat el 3 de juny de 2016 a la Revista Musical Catalana.
L’original: aquí

ORQUESTRA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. José Menor, piano. Dir.: Alfons Reverté. Obres d’Enric Granados. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 29 DE MAIG DE 2016.

Per Santi Riu

L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell (OJC) es va sumar diumenge passat a la celebració del centenari de la mort d’un dels fills il·lustres de Lleida, Enric Granados. I malgrat que l’obra més important d’aquest compositor està escrita per a piano i per a veu, també n’hi ha material orquestral que ha passat més desapercebut. El programa de l’OJC va incloure algunes de les obres per a piano i orquestra que no s’escolten habitualment.

És el cas del Concert per a piano i orquestra, “Patètic”. Una obra inacabada que està dipositada a la Biblioteca Nacional de Catalunya i dedicada a Camille Saint-Saëns. Tot i que es desconeix la data d’aquest manuscrit –escrit per a dos pianos i amb esbossos d’orquestració–, alguns el situen quan Granados va conèixer el compositor francès –cap al 1888–, mentre que d’altres parlen de l’any 1910 aproximadament. Melani Mestre féu la reconstrucció del material i va afegir-hi un segon i un tercer moviments –basant-se en altres obres del compositor– que han fet córrer molta tinta sobre la idoneïtat d’aquesta decisió.

En aquesta ocasió només s’interpretà el primer moviment. I la veritat és que sorprengué el llenguatge que hi utilitza Granados, molt més procliu a la tradició i la influència centreeuropea de Schumann, Chopin o el mateix Saint-Saëns que no pas als temes populars o a les obres de saló que podríem imaginar. És una obra força diferent del que coneixem del seu corpus. Envoltada d’un ambient ombrívol, s’obre amb un llarg solo pianístic, que ens evidencia el pianista brillant que fou Granados pel tipus d’escriptura que utilitza. Sembla tenir influències de Chopin i un punt romàntiques properes a Rachmàninov, però sense obtenir un gran diàleg amb l’orquestra, i es clou amb un final suspensiu que ens deixa amb la intriga del que ens hauria deparat el compositor si no hagués mort.

José Menor –pianista resident de l’Auditori Enric Granados– va defensar la part solista amb energia, vehemència i un punt de dramatisme que semblava anhelar la partitura. L’orquestra va acompanyar correctament una obra que, si no fos de Granados, segurament hauria quedat en l’oblit.

La Suite Elisenda ens presentà una amalgama orquestral força diferent. Escrita per a una plantilla més cambrística –piano i doble quintet de vent i corda–, fou estrenada l’any 1912. I si bé en un principi constava de quatre moviments –“El jardí d’Elisenda”, “Trova”, “Elisenda” i “Final”–, actualment aquest darrer està perdut. L’obra està imbuïda d’un ambient modernista i inspirada en un poema d’Apel·les Mestres que es tradueix en una música contemplativa i de caràcter intimista. La interpretació va resultar evocadora, introvertida per moments, delicada i amb un excel·lent solo de violoncel en “Trova”.

I si aquesta obra podia simbolitzar un model modernista, passaríem després al Granados més inspirat en el nacionalisme hispà, a partir d’un diàleg de diferents danses espanyoles interpretades de manera contraposada entre el piano en solitari i l’orquestra.

Una de les obres més conegudes i difoses de Granados són les Dotze danses espanyoles. Escrites en plena joventut, tenen una clara influència nacionalista. En aquestes recull les característiques melòdiques i rítmiques del folklore espanyol i hi afegeix el seu estil.

La seducció, així com la repercussió d’aquestes obres, féu que diversos compositors les orquestressin. Lamote de Grignon o el violinista i director Rafael Ferrer en són dos clars exemples. I d’aquest darrer precisament sentírem la versió orquestral de tres danses, que guanyaven en riquesa tímbrica, però que perdien una certa gràcia rítmica. Un “Fandango” potser poc lleuger però ben contrastant donà pas a una “Andaluza” –segurament la dansa més famosa– que sembla endolcir-se en aquesta versió orquestral, però que palpà perfectament la malenconia i un punt de rubato fins i tot castís abans de finalitzar amb l’alegre i vistosa “Rondalla”.

José Menor obrí la versió pianística amb una excel·lent “Valenciana” –de rítmica sempre ben castissa, una melodia suggeridora, amb un discurs ben desgranat i un punt captivador– abans de passar a l’“Oriental”, tan contrastant com potser en excés ràpida en la primera part. I va cloure amb una “Dansa romàntica” tan entusiasta com refinada.

La Dansa núm. 4, “Villanesca” fou una propina ben peculiar. Aquest cop agafada amb la llicència d’un diàleg compartit (ara piano, ara orquestra), la lectura conjunta de Reverté i Menor aportà la subtilesa, el perfum i el lirisme que tan bé caracteritzen la música de Granados.

Un concert que ens apropà a la música orquestral de Granados i que l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida ens presentà com un deure i un goig en una efemèride tan assenyalada tot esperant que el proper curs es programi finalment l’òpera Goyescas.

Comparteix: