© Òscar Mirón-SEGRE

GOYESCAS d’Enric Granados. Llibret de Fernando Periquet. Lorena Valero. Marta Infante. Albert Montserrat. Àngel Òdena. Cor Anton Bruckner (Júlia Sesé, directora titular; Xavier Pastrana, director convidat). Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC). Dir. musical: Alfons Reverté. Dir. escènica: Llorenç Corbella i Montse Colomé. LA LLOTJA DE LLEIDA. 7 DE MAIG DE 2017.

Per Santi Riu

Poc després d’un segle de l’estrena, així com de la mort del propi Granados, Lleida es vestia de gala el diumenge dia 7 de maig passat per veure la representació de l’òpera Goyescas en una producció ben lleidatana –des de l’orquestra, els directors escènics, part dels solistes i fins i tot responsables de vestuari o maquillatge– al teatre La Llotja.

Goyescas no ha aconseguit un lloc estable als teatres d’òpera mundials. Podem trobar diverses causes per explicar aquest fet, però potser la principal és que l’òpera parteix d’un material musical exquisit però escrit per a piano i, malgrat que s’hagi adaptat i s’hi hagin afegit les parts vocals, és un repte de grans dimensions inventar-se un llibret sobre el material existent. D’això, se n’encarregà Fernando Periquet sense aconseguir trobar una gran trama.

Pràcticament tota la suite per a piano és present a l’òpera, amb algunes inclusions més, com El Pelele o un famós intermezzo, entre d’altres. L’obra està inspirada en les pintures de Goya i pot arribar a ser un repte escènic, tot i que en aquesta ocasió no fou ben bé així. Si bé l’argument és un triangle amorós situat a Madrid a la darreria del segle XIX i amb un final tràgic, la versió que es pogué veure a la capital del Segrià situava la trama a l’època actual, en un intent d’actualitzar l’obra i transportar-la al Parc de la Mitjana de Lleida. Però del referent de Goya a una visió tan moderna i amb un vestuari bàsicament choni hi ha tant d’espai temporal transcorregut que sorprengué més d’un.

Podem entendre que els recursos econòmics no foren il·limitats per fer la producció, però potser un dels handicaps que no es van resoldre d’entrada fou la coproducció amb altres teatres o bé la venda d’un espectacle que ben poques vegades es pot veure escenificat i en un moment tan important com l’Any Granados. I aquí ens ve una important pregunta a la ment. Com es pot tirar endavant una despesa tan generosa com aquesta per fer-ne una sola funció? La representació, que va tenir en general un bon resultat artístic, mereixeria poder exportar-se almenys arreu del país.

L’orquestració d’Albert Guinovart que sentírem aconseguí treure densitat orquestral a una primera instrumentació més carregada. I l’OJC, que no està habituada a ser al fossat, oferí un resultat global lloable, especialment al final de l’obra –amb un tercer quadre per moments seductor. La formació orquestral sabé extreure l’idiomatisme de Granados, tot exposant-ne l’elegància, la subtilitat, la poesia i la gràcia quan calgué.

Alfons Reverté aconseguí un bon acompanyament dels solistes per part de l’orquestra, que estigué ben empastada i amb un bon equilibri entre seccions. Això sí, la fascinant i nostàlgica melodia de violoncels de l’intermezzo quedà una mica curta de sonoritat en un moment en què no podien tapar pas a ningú.

El fantàstic Cor Anton Bruckner es mostrà impetuós, ben timbrat i projectat en un paper gens fàcil. Situat curiosament al fossat –fet que va obligar a col·locar ballarins i figurants a escena–, tingué una contundència vocal que per moments excedí l’equilibri de forces.

En el quartet de veus solistes destacà per sobre de tot la força dramàtica. La valenciana Lorena Valero –que substituí finalment la soprano prevista– encarnà la cabdal figura de Rosario mostrant elegància i expressivitat en una veu irregular dins l’ampli registre i difícil paper que demana el compositor. Albert Montserrat va fer un Fernando ben construït i oferí alguns dots dramàtics. Marta Infante es mostrà com una mezzo de veu càlida en el paper de Pepa, amb una gran intensitat, sensibilitat i bella matisació que excel·lí també en els greus. La potent veu d’Àngel Òdena, de colors foscos i timbre suggeridor, sumat al seu estat vocal exultant i a la visceralitat que evidencià com a Paquiro fou sens dubte del millor de la tarda.

Una vetllada sens dubte interessant, que omplí el teatre lleidatà, que ens transportà a un ambient certament romàntic, bo i aportant-hi llum, gràcia i alegria, però també una vessant més fosca i dessolada per moments i en un muntatge plenament de signe lleidatà.

Clogué el concert una selecció d’àries de sarsuela per a major glòria dels solistes i dues danses espanyoles a càrrec del cos de ball.

Alfons Reverté dirigí amb intensitat i aconseguí tirar endavant un projecte gens fàcil però del qual tots els lleidatans poden sentir-se orgullosos i esperar una vida operística més rica.

VII FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Laia Puig, violoncel. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Bernat Calvó Puig, Enric Morera i L. van Beethoven. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT. 13 D’ABRIL DE 2017.

Per Santi Riu

En una ciutat de Cervera encara commoguda per la recent mort del jove Jordi Riu –vinculat activament a la vida cultural i musical de la ciutat, i a qui dedicaren el concert tant el paer en cap com la formació orquestral–, el concert simfònic del Festival ens aportà de nou consciència del patrimoni musical català al costat d’una obra universal.

El vigatà Bernat Calvó Puig i Capdevila (1819-1880), que va ser prou reconegut a l’època i deixà un llegat d’unes sis-centes obres, escriví la Simfonia a quatre parts “Homenatge a Beethoven” pràcticament en un mes –de finals de juliol fins a principis de setembre– per presentar-la a un concurs l’any 1877. En no guanyar, l’obra va caure en l’oblit fins que Jordi Piccorelli la va reconstruir i estrenar el 2012. De fet, podríem dir que actualment es troba en una mena de work in progress, per la recerca i posada a punt de materials, i per això se’n pogueren escoltar només els dos primers moviments.

Lluny de trobar-hi un clar estil beethovenià, s’evidencià la influència de Verdi –de fet la música italiana era la que més s’escoltava i agradava a l’època. L’“Allegro moderato” ens aportà una harmonia transparent amb un estil italià proper a una obertura verdiana, mentre que l’“Andante” oferí una harmonia més rica i modulant en un llenguatge personal. L’orquestra en feu una lectura correcta i un punt vital per a una partitura que tampoc té una gran transcendència.

El Concert per a violoncel i orquestra d’Enric Morera fou estrenat el 1917 per Gaspar Cassadó i no ha tingut la continuïtat necessària per poder passar a formar part del repertori habitual. Hi observem un llenguatge viu amb clares influències postromàntiques i una harmonia modulant. Es tracta d’una obra passional, de clar temperament romàntic, imbuïda de lirisme i un punt de grandiloqüència, en què llueix per sobre de tot la figura del solista.

L’“Allegro appassionato” inicial fou conduït per un caràcter efervescent gens llunyà a l’univers schumanià i amb un tractament orquestral força actiu en comparació als altres dos moviments. Un contrastant “Andante” ens acaronà amb una plàcida romança abans de retornar a un clima de convulsió amb l’“Allegro ma non troppo”.

Gran part de l’èxit de la interpretació recaigué en la figura de la solista. I aquí tinguérem la sort de comptar amb una instrumentista que es troba en un moment prou madur per capbussar-se en un profund viatge emocional. Laia Puig realitzà una lectura intensa, extravertida, eloqüent i vigorosa, ben acompanyada per una orquestra que no té un gran paper però que sabé interaccionar perfectament oferint-nos moments emocionants.

Puig explorà i degustà la línia dramàtica que en molts moments ens suggereix Morera, però també una extensa gamma d’emocions que ens conduïren des de l’ambient més fogós fins a la malenconia i el lirisme, a partir d’un bell fraseig i un so càlid però potent.

No sabrem mai què hauria passat si aquest concert hagués caigut en mans de Pau Casals i l’hagués donat a conèixer, però sens dubte l’audició ha estat un bell descobriment. I precisament relacionat amb Pau Casals tinguérem la propina. Un Cant dels ocells tan emotiu com ben declamat a la memòria de Jordi Riu.

Fou l’estiu del 1802 quan Beethoven escriví el famós Testament de Heiligenstad, una carta dirigida als seus germans en la qual es mostrava desesperat per la sordesa incipient que tenia i que no podria guarir. En la carta afirmava que havia pensat en el suïcidi, però que l’art el detingué i l’animà a tirar endavant en aquella desgraciada situació. I en aquest estat, sorprèn trobar-nos una Simfonia op. 36 acabada aquell mateix any, que en lloc de turbulències i angoixes se’ns presenta tan extravertida, brillant i juganera. Es tracta d’una simfonia “lleugera” i que sembla esdevenir-se de les arrels mozartianes.

Alfons Reverté en realitzà una lectura amb uns moviments externs ràpids però sense sobreexcitació, textures clares i bons detalls.

L’OJC executà una pausada introducció abans d’uns contrastants canvis dinàmics en l’“Allegro con brio”, un “Larghetto” de compassos frasejats amb finor, un “Scherzo” de ritmes vius i un “Allegro molto” gairebé humorístic.

En resum, un concert que sabé contraposar el fons de catàleg musical català al costat d’una gran obra universal sense que cap se’n ressentís, i amb unes lectures tan madures com vitals del programa.